[Reblogging] A propòsit de l’aplicació dels conceptes de reciprocitat i de capital social a la pràctica de tontines entre immigrants africans a Barcelona. Consideracions per a la doctoranda Marta Arnaus

Como soy nueva en esto de los blogs, lo que cuelgo hoy aquí es lo que creo que se dice en el mundillo como “hacer un reblog”, que vendría a ser el equivalente a darle al “compartir” en el facebook o hacer un “retweet” en twitter…

En fin, que cuelgo unas consideraciones que el profesor Manuel Delgado hizo en su blog personal a propósito de mi tema de investigación doctoral, seguido de los comentarios que añadió Miguel Alhambra, investigador de la Universidad Complutense de Madrid y los que añadí yo también al respecto. Se creó una especie de diálogo interesante. Huelga decir que, desde entonces, “se’m va girar feina” para buscar y leer y pensar en todas las referencias bibliográficas. Pero bueno, de eso se trataba…

El link directo a la entrada del blog de Delgado, para leerlo in situ, que por supuesto, es mucho mejor, se puede consultar aquí

divendres 10 d’agost de 2012

A propòsit de l’aplicació dels conceptes de reciprocitat i de capital social a la pràctica de tontines entre immigrants africans a Barcelona. Consideracions per a la doctoranda Marta Arnaus

He estat donant-li voltes a la nostra conversa de l’altra dia a propòsit del teu projecte. No has de perdre de vista que tens una oportunitat excel.lent de posar de manifest la condició làbil i difícil de contornejar d’aquest conjunt de processos als que, essent diversos i com sempre passa amb qualsevol tipologia, agrupem sota la denominació dereciprocitat. No donis per descomptat, com el títol de projecte insinua, que estàs parlant de les relacions entre confiança i reciprocitat. Està bé que indaguis en la gènesi interaccional i situada de la confiança, però també busca en el teu objecte què és el que merita que parlis d’ell com un fenòmen de reciprocitat. I està clar –i no pots escapolir-te– que t’has de capbuçar en el que han escrit la gent del grup de recerca de reciprocitat.

Per descomptat que Susana Narotzsky és el referent al que has de remetre’t. Mira’t, per començar, el número especial sobre el tema que va treure la revista de filosofia de la UNED, Endoxa, el 15 (2002). A la mateixa presentació tens un bon punt de partida per veure fins quin punt la teva recerca s’hi adapta, des d’una perspectiva certament original, a la temàtica que aborda. És més, que li va que ni pintada, perquè està en condicions de constatar empíricament la dimensió relacional a la que fa referència el text com a nucli central de certes formes actuals de reciprocitat, associades a determinades maneres d’interpretar ara per ara la noció de capital social. Pren en consideració la definició que proposa Susana de reciprocitat. Per a que hi hagi reciprocitat cal que, 1), hi hagi una transferència de recursos; 2) han d’existir un determinat tipus de moral que sustenti aquesta circulació de recursos i la faci d’alguna manera obligatòria; 3) les relacions socials en que es sustenta aquesta transferència han de ser duradores.

Per exemple, excel.lent escenari el teu per treballar les diferències entre reciprocitat i ajut mutu, tal i com els distingeix al Karl Polanyi, La gran transformación, corresponen el segon terme a formes de col.laboració per finalitats concretes en funció d’un contracte implícit i el primer, reciprocitat, a un vincle social fonamentat en bona mesura moralment  i que va més enllà de les oportunitats específiques en que es du a terme. Aquesta conceptualització de la tontine com a forma de reciprocitat passa justament pel que tu estàs fent: reconeixent-la no sols com una modalitat de crèdit i estalvi, sinó sobre tot un medi ambient social, amb nexes que van més enllà de la funcionalitat “econòmica” del mecanisme i que se sustenten en principis morals compartits i que han de ser permanentment realimentats per proves que els seus partícips mereixen realment formar-hi part. Magnífic exemple el que tens entre mans del que Polanyi dessigna com “incrustament” d’allò econòmic en una xarxa més ample de relacions socials i de que la seva autonomia no es pot entendre més que una mena d’efecte òptic.

Així doncs les tontines representarien un exemple de reciprocitat tal i com Mauss la va reconèixer i conceptualitzar com una mecanisme de transferència de bens i recursos la substància de la qual és diferent del contracte, en la mesura que implica una barreja o millor articulació de moral i interés, però que participa del contracte en el que té de do, és a dir una dinàmica tancada consistent en donar, rebre i retornar. Per tant aquesta qualitat moral que fa algú digne de confiança, més enllà àdhuc de la seva solvència, és la que s’ha de veure reconeguda ja des d’una primera instància en la relació cara a cara i després ratificada i permanentment renovada per noves constàncies d’aquesta lleialtat vers les obligacions assumides que se suposa que ha de sustentar el vincle entre si dels participants en la tontine.

Sobre la qüestió de fins quin punt la tontine pot ajudar-nos a entendre la diferència clàssica entre gemeinschafs i gesellschaft, et recomano que et miris el llibre d’Enzo Mingione, Las sociedades fragmentadas (Ministerio de Trabajo y Seguridad Social), sobre com el paper que juga l’interés individual, que en principi és els que ens permetria parlar de “associació”, en el sentit proposat per Tönnies, i no de “comunitat”. És la tontine segurament una prova que li donaria la raó a aquest autor a l’hora de contemplar com en els processos de modernització, en aquest cas d’incorporació a una societat urbano-industrial del primer món, es poden mantenir articulacions socials basades en la  reciprocitat, si més no entesa en un sentit ampli, més enllà o fins i tot aprofitant llur ambivalència.

L’aspecte moral entre persones pròximes, per molt que sigui implícit i no s’expliciti ni formalitzi mai és el que fa de la tontine una forma de reciprocitat. És així que correspon parlar, en efecte i com estàs veient, de la producció i reproducció de les relacions humanes que fan possible i sustenten un cert tipus d’interdendència social, del que tu contemples la seva dimensió situada. Susana ho explica perfectament en la seva introducció a l’especial del que et parlava més amunt: es tracta de referir-nos a una “realitat social realment social, és a dir interdependent i en constant procés de reconstitució tant de rols socials concrets, com dels àmbits de significació, com dels actors socials concrets que intervenen com a tals en la pràctica quotidiana d’una realitat”.

Això té a veure -i també aquí Susana Narotzsky tindria raó- amb les formes com certes perspectives de la teoria sociològica liberal estan entenent el concepte de capital social, molt lluny de com l’havia entès Pierre Bourdieu seguint Marx i el seu concepte de capital. Parlo de la perspectiva que estan sostenint certs autors sobre la influència de les relacions i l’estructura social en l’acció econòmica. Com saps, és un tipus de crítica a l’individualisme econòmic a favor dels avantatges de la cooperació en xarxa i les relacions interpersonals en què aquesta es funda, relacions que han d’estar inspirades no tant a partir de principis morals col · lectius sinó estrictament individuals, sent el ciment que les fa possible precisament aquesta confiança de la qual parles. Una confiança que té a veure, en efecte, amb la fiabilitat dels individus associats en la tontine com a persones no només econòmicament solvents, sinó de fiables, és a dir avalats oer les evidències de “bona conducta” i les informacions relatives a la seva reputació.

En això consistiria el capital social en el que hauries de pensar si les tontines fossin expressió: com es produeixen i recreen estructures d’obligacions, expectatives i confiança mútues expressades en modalitats de transferència no mercantil; com s’organitzen canals d’informació, en bona mesura alimentats de relacions immediates cara a cara i per la fama personal com les que vols estudiar, i com s’estableixen normatives i sistemes de sancions socials que garanteixen que l’eventual tendència a fer prevaler l’interès personal seran mantingudes a ratlla.

Estem parlant de vincles que estan basats justament en allò que Goffman situava en l’eix essencial de la moral de la classe mitja occidental, que certament s’aixeca a partir del judici sobre les aparences i en la vindicació que els interactuants en ordre a ser considerats en funció no de qui són, sinó de qui volen semblar que són, és a dir en el control sobre les aparences i la posada en escena del que la tradició interaccionista designa com a self, és a dir el famós sí-mateix o la persona, entesa com a màscara.

A les tontines, com tu molt bé has notat, no hi ha afectivitat, ni emotivitat…; hi ha, en efecte, confiança: hi ha col.laboració entre individus aïllats sense cap relació entre si que no sigui la de pertànyer al nebulós àmbit de la immigració que ara representa que hem de dir “subsahariana”, que se’n refien els uns dels altres. És per això que el que ara per es presenta com a capital social es teixeix a partir de relacions de reciprocitat, enteses com des del principi t’estic dient que has de fer, és a dir com mecanismes de transferència de recursos aliens al mercat que duren i d’alguna forma s’institucionalitzen més enllà de l’acte intercanviari i els seus moments i escenaris en sí, just el que tu estàs reconeixent com el teu terreny de treball. La lleialtat i la previsibilitat en la conducta de gent “de fiar” que la tontine associa són una manera concreta de suscitar consens i d’obligar a fer i deixar de fer determinades coses.

Es tracta d’esbrinar els moments concrets en el que tot això del que estem parlant és descobert “mans a l’obra”, els quadres dramatúrgics en els que ens es donat a contemplar la feina de les relacions socials en ordre a produir capital social, i fer-ho com a dispositiu per corregir els dèficits del sistema econòmic mercantil, però al marge seu. I és aquí on t’adones que del que estàs parlant no és sols de reciprocitat, sinó de com la interacció es converteix en capital, sent el seu aval de fons precisament aquesta confiabilitat en la qual tan raonablement insisteixes.

Si us plau, mira’t la bibliografia sobre l’assumpte aquest del capital social i veuràs la insistència que tots els autors posen en el tema de la confiança i precisament en la interacció com la seva font i, a partir d’això, com el recurs estratègic en la generació d’aquest capital social del qual estem parlant.  Algunes referències: James Coleman  (1988) “Social Capital in the Creation of Human Capital”, American Journal of Sociology, V.94; Lin, Nan. 2001a. Social Capital: A Theory of Social Structure and Action. Nueva York: Cambridge University Press; Lin, Nan, y Erickson, B.H., Social Capital. An international research program, Oxford University Press, 2008. Del Robert D. Putnam tenim una cosa en català: Per a fer que la democràcia funcioni. La importància del capital social. Proa. Barcelona. 2000. Però busca més coses pel teu compte d’aquests autors. T’adjunto alguna cosa que veuràs que va per aquí.  I mira’t aquesta conferencia de Susana, perquè va en aquest sentit:slideshare.net/slides_eoi/susana-narotzky-la-economa-social-conceptos-tericos-y-economa-real.

Ara bé, això no modifica en absolut el teu pla de treball. Estem parlant sols de la conceptualització que estem fent de la tontine en termes de reciprocitat. És el que hauries de reforçar el teu plantejament teòric, perquè crec que la cosa va per on t’estic dient. És més, aquests supòsits encara donen més força a les teves intuïcions, encara les potencien més, en la mesura que constaten fins quin punt la interacció és important, car és d’ella d’on s’extreu aquesta matèria prima, la confiança, de la que s’acaba generant capital social.. El que estàs fent és moure’t en el territori dels estudiosos de la reciprocitat, del que la teva originalitat rau en l’ús intensiu que fas del microscopi.

[La fotografia és de Marie-Claude Simard i està presa al Camerun. Prové de http://photo.net/photodb/folder?folder_id=859018]

Publicat per Manuel Delgado a 5.26

2 comentaris:

1. Anònim10 d’agost de 2012 19.18

   Hola Manuel, muy interesante vuestra conversación sobre el concepto de capital social. Aunque a mí juicio, me da la impresión de que se está dibujando este tipo de relaciones de forma (implícitamente) demasiado interaccionista, es decir, sin tener en cuenta de forma consciente, explícita y sistemática las relaciones de poder y desigualdad, lo que conlleva caer en lo que podríamos llamar el sesgo “simétrico”. La pregunta pertinente creo que sería (admitiendo todos principios y desarrollo conceptual que has expuesto): ¿este tipo de relaciones son simétricas?, ¿el hecho de que se basen en la confianza mutua, la interdependencia cara a cara, una moral compartida y la transferencia de recursos al margen del mercado implica que no existan relaciones desigualitarias, o relaciones de poder? A mí me parece que no, serán de otro tipo y se estructurarán de otra forma (serán menos o más explotadoras, agresivas o contundentes, lo que en sí es un juicio moral que creo que no tiene porque entrar el analista), en definitiva aquello no es un ámbito ajeno o una “isla” simétrica donde todos son iguales (e implica algo más, ¿acaso las sociedades “tradicionales”, “primitivas”, no occidentales o no capitalistas son simétricas?) . Tendencia de los analistas sociales (mayoritariamente de clase media) a dibujar las clases populares de forma benevolente y condescendiente, subrayando mucho unas aspectos de las realidades sociales estudiadas y minusvalorando otros, por supuesto los aspectos que tendrán una mejor receptividad entre su pares, aquellos que su moral de clase les señalan como “buenos”. En fin, yo creo que desde la concepción teórica desarrollada por Bourdieu eso no se sostiene, y contribuyo con unas referencias: Denis Baranger “Sobre estructuras y capitales: Bourdieu, el análisis de redes y la noción de capital”, un buen estado de la cuestión desde la óptica bourdieuana, donde se pone en debate las aportaciones de Coleman, Putman y Bourdieu, observando como este último no solamente tiene en cuenta las relaciones de sentido o simbólicas, sino también las relaciones de dominación o poder http://es.scribd.com/doc/23950053/BourdarsAVA#download . De forma similar, Alicia Gutíerrez (de quien te he hablado alguna vez) ha trabajado y desarrollado el concepto de capital social, justamente, a partir de contextos de pobreza, aquí “Redes e intercambio de capitales en condiciones de pobreza: dimensión relacional y dimensión vincular”, http://revista-redes.rediris.es/html-vol14/vol14_4.htm , y claro, como no, el tito Bourdieu “Capital social: Apuntes provisionales” http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=45076. Bueno Manuel, un abrazote y a ver cuándo se te ve por tierras madrileñas o manchegas. A seguir bien. Alhambra

   Respon
2. Anònim9 de setembre de 2012 16.18

   Hola Alhambra,
   Soy la doctoranda que está con el tema de las tontines que ha tratado Manuel en este post. Agradecer a Manuel su post y a ti agradecerte tus reflexiones sobre el tema y, con tu permiso, me apunto las referencias que citas, que sin duda voy a mirarme con atención.
   Estoy de acuerdo contigo en que la desigualdad y el poder están presentes dentro de las tontines y hablar de confianza no implica hablar de simetría. La relación entre poder y confianza es bastante directa. Y tienes razón que muchas veces este tipo de prácticas se plantean como un modelo ideal que a menudo es usado como arma arrojadiza para echarle en cara a la sociedad neoliberal (y a su economía de mercado) su deshumanización o su decadencia moral. Y tampoco me parece mal del todo. Alguien se lo tiene que decir… Ironías al margen, creo que justamente poner el énfasis en la interacción es lo que permite escapar de presentar este modelo ideal del que hablamos y permite reivindicar sin miedo “el lado oscuro de las tontines”. Porque no pasa nada por mostrar que las tontines no son ni simétricas, ni desconflictivizadas, ni perfectas. Eso no invalida, ni desacredita nada. Tampoco se trata de validar o invalidar un sistema. El interés por las tontines pasa por tratar de mostrar cómo los grupos sociales, y con ello los individuos con sus acciones concretas, disponen de poder (o de capacidad) PARA generar y autogestionar recursos (económicos, materiales) de manera directa (el énfasis está más bien en la idea de capital social de Coleman). Y como dice Manuel, bajo este punto de vista hay que sacar el microscopio e intentar ver cómo los individuos, a los que el sistema económico y social les deja las migajas, se las apañan, recogen esas migajas y las reinventan (mejor o peor), pero siempre de manera colectiva y tantas veces como haga falta. Bueno, no me quiero liar más, pero ciertamente es un tema muy interesante… Saludos!  Marta

Anuncios