El meu carrer

De cuando el Serrat era el Serrat, dejo esta canción que además de formar parte de la banda sonora de mi infancia, no deja de ser algo parecido a un canto «antigentrificación». Lo siento por los friends del facebook, ya sé que me repito más que el ajo, pero ya sabéis que la creatividad no es mi fuerte.

(abajo, después del link del youtube, está la traducción al castellano)
el meu carrer copia

el meu carrer – mi calle

El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.
Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos.

És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol.

El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada.

El meu carrer
és gent d’arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge,

o a fer esparral al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.

El meu carrer
és un infant
que va berenant
pa amb oli i sucre,
i juga a daus
i a «cavall fort»,
mig bo, mig bord
escolà i cuca.

El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes,
amb patacons,
i l’àlbum «Nestlé»
i els trossos
d’una vella estufa.

I a poc a poc se’m fa malbé
el meu carrer.

Joan Manuel Serrat (1970)

MI CALLE

(Joan Manuel Serrat, 1970)

Mi calle es oscura y torcida, tiene sabor a puerto y nombre de poeta.
Estrecha y sucia, huele a gente y tiene los balcones llenos de ropa tendida.

Mi calle no vale dos reales: son cien portales rotos en pedazos

y una fuente donde van a abrevar niños y gatos, palomas y perros.
Es un rincón donde nunca entra el sol, una calle cualquiera.

Mi calle tiene cinco farolas para que los chavales tiren pedradas.
Hay una pensión y tres hornos de pan, y un bar en cada esquina.

Mi calle es gente de todas partes que penca y bebe, que suda y come,
y se levantan con el primer sol y van al fútbol cada domingo,
o a pescar al volantín, o a jugar al dominó con vino.

Mi calle es un niño que va merendando pan con aceite y azúcar,
y juega a dados y a ‘cavall fort’, medio bueno, medio borde, monaguillo y pillo.

Mi calle del barrio bajo vive en el cajón de las peonzas, con los cromos,
y el álbum ‘Nestlé’ y los trozos de una vieja estufa.

Y poco a poco se me estropea
mi calle.

2 pensamientos en “El meu carrer

  1. Anónimo dice:

    es de las millors d`en Serrat,a vegades a tots ens agues agradat de tenir un carrer aixi

Replica a Marta Cancelar la respuesta